F O T O S
Escut dels Montmarí, senyors del castell del mateix nom.
I T I N E R A R I 
Situació: A Pont de Molins, vila i municipi de la comarca de l'Alt Empordà - (Girona.).
Època: Segle XVII - (Generalitat de Catalunya).*
Protecció: BCIL - (Generalitat de Catalunya).*
Estat: Malmès. En procés de restauració. A data del dia de la visita, lliurament accessible. Aparcament als voltants.
Altres noms: "Santa Maria del Roure, Canònica de Santa Maria del Roure, Priorat de Santa Maria del Roure, o segons l'Institut Cartogràfic de Catalunya: Mare de Déu del Roure, són noms del priorat dedicat a la Verge Maria." - Ajuntament de Pont de Molins.
Accés - Visitat el 28/06/2009:
Hem iniciat el recorregut en un lloc de Pont de Molins, una placeta, situada a 42 18 53 02 55 33, a tocar de l'edifici de l'Ajuntament. Al mapa de Google s'identifica el vial per on continuarem circulant, com a carrer del Veïnat, girem pel primer trencall a mà esquerra, passem per sota del pont de l’AVE i després continuem pel primer trencall a la dreta (42 18 58 02 55 16) degudament indicat, fins a arribar a tocar a les restes del Santuari.
Localització: N 42 19 27 E 02 54 40 - Altitud: 151 m.
Altres: De la pàgina web de l'Ajuntament de Pont de Molins, ens complau extreure la següent informació (Octubre 2013):
" Canònica de Santa Maria del Roure
Santa Maria del Roure, Canònica de Santa Maria del Roure, Priorat de Santa Maria del Roure, o segons l'Institut Cartogràfic de Catalunya: Mare de Déu del Roure, són noms del priorat dedicat a la Verge Maria.
No s'han trobat dades de la data de consagració de l'església romànica, que més tard seria la del priorat, encara que molt probablement va ser aixecada al segle XI, sota el vist i plau dels senyors del castell de Montmarí.
La primera notícia és la d'un llegat a l'església fet per un empordanès anomenat Joan Mulner, datat el 1195.
Anys més tard, ja al segle XIII, hi ha més donacions provinents de Cabanes i de Figueres, exponent de la creixent devoció que es tenia a la talla romànica de la Mare de Déu que es venerava en aquest lloc.
Es en aquest segle XIII que l'església passa a ser regida per agustins, que actuaven d'acord amb la seva comunitat que era de clergues seglars sota la Regla de Sant Agustí.
Feien professió religiosa, celebraven junts l'ofici i compartien taula i dormitori.
Podem parlar ja del priorat de Santa Maria del Roure, dependent de l'abadia agustina de Vilabertran.
El prior de la comunitat feia també les funcions de paborde, és a dir, s'encarregava d'administrar els censos de les seves possessions com a entitat feudal.
Aquestes possessions provenien de diferents llegats i en especial dels Casnatalló de Montmarí, senyors del lloc.
Se sap que Francesca de Casnatalló deixà ordenat que dels seus bens fos fundat un benefici a l'església de Santa Maria on eren sepultats els seus antecessors.
Per un document datat el 5 d'agost de 1290 sabem que la comunitat cobrava censos el que dona fe que actuava com a priorat amb característiques feudals.
Per les actes de les visites pastorals es té informació de la comunitat de canonges agustinians del segle XIII al XVI.
El 1286 el prior es deia Bernat, el 1291 Joan Prat i el 1294, Jaume de Serrat.
En aquests anys hi havia també un canonge anomenat Gaufral (germà de Arnau de Carreres, propietari de Darnius i cosí de Guillem de Canadal).
La família Carreres continuà relacionada amb el monestir dons el 1314 de quatre canonges que hi havia tres eren Carreres: Fra Marc, fra Ramón i fra Bernat, aquest seria el candeler ja que fou autoritzat a explotar bucs d'abelles.
Uns anys més tard, el 1365, passada la pesta, sols hi restaven tres frares que eren: el prior o prepòsit Bernat Carrera, el candeler o encarregat de la candela, Bernat Negre i Pere Guerau que era el sagristà.
Entre aquestes dates es feren obres a l'església.
El 1392 la comunitat obtingué llicència per demanar almoines per tot el bisbat de Girona.
Aquestes llicencies s'expedien anualment i en tres exemplars perquè les poguessin utilitzar tres persones alhora.
Aquest privilegi durà fins el 1481.
El fi de les almoines era la restauració de les devastacions produïdes per les guerres.
L'any 1413, el papa Benet XIII, que es trobava a Bàscara, signà una butlla autoritzant la recaptació d'almoines elegant els perjudicis soferts, miracles produïts i abundància de peregrins, abundància tal volta motivada pel fet que el bisbe Andreu Bertran, en visita pastoral, concedís indulgencies als qui acudiren a pregar.
Amb tot això s’aixecà una nova església, a sobre mateix de la romànica, però d’estil gòtic.
També va ser encarregada una nova imatge de la Verge, imatge goticorenaixentista feta d’alabastre, que arribà al Roure entre 1440 i 1470.
Durant la guerra dels remences, la comunitat fugí o fou expulsada però sembla que abans de marxar del monestir els monjos amagaren la imatge de la Mare de Déu dins d'un gran roure que hi havia a l'entorn.
Aquí començà la llegenda de la troballa de la talla gòtica.
Amb la pau del 1486 (Sentencia Arbitral de Guadalupe), acabada la guerra, tornaren els monjos.
Al segle següent es produí el fet miraculós de la troballa.
Es veu que bestiar del Mas Jordà de Molins anava a pasturar als voltants del priorat.
Un toro d'aquest mas sempre anava sota un gran roure a gratar la terra mentre bramava fins que el monjos comprengueren que l'animal els hi indicava on era la imatge.
Efectivament,en aquell roure hi havia amagada la Mare de Deu.
Així es formà la llegenda de la troballa de la Mare de Deu que d'ara endavant serà anomenada del Roure.
Tornant a fets històrics,el 1532 s'iniciaren reformes que finalitzaren el 1536.
La imatge gòtica fou col·locada a l’altar major i la romànica a un de lateral.
Segons una visita pastoral del 1548 a l'església hi cremaven trenta-tres ciris entre grans, mitjans i petits, oferts pels devots que hi acudien.
El 1592 el papa Climent VIII, secularitzà la comunitat agustina mitjançant una disposició general.
A la primera meitat del XVII, es donen fets miraculosos amb la imatge gòtica de la Verge, car aquesta s’entornava al roure on va ser trobada.
Un clergue anomenat Jaume Puig edifica una nova església, pagant ell les obres.
L'edifici l'aixeca en el lloc on hi era el roure.
Onze anys després, al 1638, va ser consagrada i la imatge gòtica és traslladada a la nova església, on va ser col·locada al vell tronc de l'arbre.
Les dimensions de l'edifici eren de set metres d'amplada per vint-i-dos de llargada.
Poc més tard comencessin les processons i el miracle de la suor.
Fou un vint-i-quatre de març del 1640, enmig de la missa, quan la imatge va quedar coberta de petites gotes de suor en presencia de gent de Llers.
El 29 de gener del any següent foren els figuerencs qui ho veieren.
El sis i set de febrer del mateix anys altra vegada en presència dels de Llers tornà a suar la Verge i aquest cop també el Nen Jesús.
Davant aquests esdeveniments, el Capítol de la Catedral de Girona volgué enviar membres de la Junta de Guerra en pelegrinatge a peu, per donar fe dels miracles.
S'hi afegiren quatre canonges, quatre beneficiats i quatre caputxins, en total dotze persones que no veieren suar a la imatge però si que la revisaren per si tenia un mecanisme ocult que provoqués la "suor".
A primers del segle XVIII encara existien les dues esglésies amb les seves respectives imatges.
De tot el conjunt en tenia cura un paborde, únic habitant del lloc.
Aquest darrer paborde era Anton Lavall, que fou l'últim que hi habità i fou qui reformà i eixamplà l'església nova afegint-hi un nou cos per a hostatgeria.
Lavall morí al 1765 i fou enterrat al Roure, passant el conjunt a mans dels preveres de Llers.
Al separar l'autoritat eclesiàstica Molins i Llers al 1784, el Roure passà a estar en terres de Molins, la qual cosa causà disputes entre uns i altres.
Per més desgràcia a la batalla del Roure (1794) en el decurs de la Guerra Gran (1793-95), els bombardejos deixaren els edificis molt malmesos, iniciant-se la seva ruïna i decadència.
D’altra banda i amb les seves restes s’aixecaren algunes cases al segle XIX, fou l’anomenat veïnat del Roure, avui també abandonat i enrunat.
Fragment dels Goigs de la Mare de Déu del Roure.
En el tronc d’un roure estava
Vostra Imatge que als pastors
Un bell brau els la mostrava
Els dissabtes amb clamors;
Perquè alli fossiu trobada
Les rames féreu descloure:
Sigueu la nostra advocada
Verge Maria del Roure.
Bibliografía:
- Badia i Homs, Joan. L’arquitectura medieval de l’Empordà. Alt Empordà (II B). Diputació Provincial de Girona, 1981.
- Campo Jordà, Ferran del. Set segles d’una família empordanesa: Els Jordà de Molins. Brau edicions, 2000.
Altres edificacions properes: Dins el terme municipal de Pont de Molins, a més del Santuari de la Mare de Déu del Roure, també hi trobarem el Castell de Molins i el Castell de Montmarí. Veure el mapa de Google d'aquesta mateixa pàgina.
Altres pàgines:
Autors: Ricard Ballo i Montserrat Tañá.
MAPA de situació:
Alt Empordà : Veure en un mapa més gran.
