F O T O S
Monestir
Esglesia
Claustre
Les fotografies de capitells són sols una petita mostra.
Celler
Modernisme
Curiositats:
La majoria de les obres exposades aquí, són còpies d'alguns dels més reconeguts treballs d'en Cases, com ja ho deuen haver intüit els nostres lectors.
Sorpren una mica el nombre exagerat de xemeneies (més de deu ...?) que conté la casa. Però el més sorprenent és que són "falses", no tenen sortida de fum.
I T I N E R A R I 
Hi ha diverses opcions per visitar el monestir. Nosaltres vàrem optar per la visita combinada nº 1: Medieval – Mil anys de sensacions + Modernista – Un dia a la vida de Ramon Casas.
- Medieval: Un recorregut pels espais més emblemàtics del monestir: l’església, el claustre, el celler i les cel·les de la galeria de Montserrat.
- Modernista: Un recorregut que ens transporta a l’estiu de 1924 tot travessant les estances del sobreclaustre que el pintor Ramon Casas i la seva família van convertir en residència d’estiueig.
Situació: En terrenys de Sant Fruitós de Bages, població i municipi del mateix nom, a la comarca del Bages (Barcelona).
Època: Segle XII – Romànic - Generalitat de Catalunya *
Protecció: BCIN - Generalitat de Catalunya *
Estat: Molt bo. Visitable – Horaris i tarifes.
- La visita és guiada.
- Recorregut accessible per a persones amb mobilitat reduïda.
- Es recomana reserva prèvia. Consulteu els horaris trucant al 93 875 94 01.
- Compra d’entrades
Altres noms:
Accés – Visitat el 14/03/2014 i el 27/04/2018:
Senzill de localitzar. Hi ha indicacions.
- Com arribar-hi – Món Sant Benet.
Localització: N 41 44 33.5 E 01 53 57.3 – Altitud: 236 m.
Altres:
- Informació bàsica - Per a persones amb presses ...
Breu història del Monestir de Sant Benet de Bages - (Abril 2018) – Extret de Món Sant Benet.
- El monestir benedictí de Sant Benet de Bages, situat al terme municipal de Sant Fruitós de Bages, és un dels conjunts monàstics de l’Edat Mitjana més ben conservats de Catalunya. Des que el 2007 es va inaugurar com a Món Sant Benet, el monestir ha aconseguit recuperar l’esplendor arquitectònica i patrimonial que el va distingir a l’Edat Mitjana.
- Fundat l’any 960 per uns familiars dels vescomtes del Conflent, l’església va ser consagrada el 972 amb la presència del Comte Borrell de Barcelona. Als seus orígens va acollir les relíquies de Sant Valentí per concessió directa de Roma, de qui va obtenir visat papal.
- Durant els segles XI, XII i XIII va assolir el moment de la seva màxima projecció i prosperitat, tot i els atacs que ocasionalment va rebre de les tropes musulmanes. Entre els anys 1045 i 1074, Sant Benet va estar regit per l’abat Miró, germà de Ramon Berenguer I, Comte de Barcelona i de Girona.
- La pesta, els problemes de veïnatge i vassallatge i la manca de manteniment del recinte van sumir Sant Benet en una decadència a partir del segle XV. A partir del 1620, el monestir va acollir un col·legi de les Arts i poc després esdevé un espai d’acollida dels monjos de Montserrat de major edat.
- La supressió dels ordes religiosos va aturar l’activitat monàstica de Sant Benet el 1835, ara ja definitivament. Només l’església va continuar la seva activitat i el recinte va patir abandonament i desolació fins que al 1907 és adquirit per la família de l’artista Ramon Casas, que va encarregar a l’arquitecte Josep Puig i Cadafalch la seva recuperació.
- L’any 2000, l’espai és adquirit per Caixa Manresa, que elabora un projecte d’acurada restauració, que va culminar el 2007 amb l’obertura de Món Sant Benet.
- Actualment és un dels equipaments de la Fundació Catalunya-La Pedrera.”
- De la pàgina web de la Generalitat de Catalunya *, ens complau extreure la següent informació (Abril 2018):
“ Descripció
El monestir de Sant Benet de Bages, situat en un paratge frondós i humit a la dreta del Llobregat, és un dels conjunts monàstics més interessants del país, amb elements que van des de l'època fundacional fins a l'època barroca.
Actualment és un complex conjunt d'edificis que palesen la llarga història constructiva del cenobi que ha sofert una profunda restauració.
A partir del segle XIV s'alterà la distribució original del conjunt: al S del claustre (al lloc del primitiu refetor) es construí un llarg cos d'edifici amb una estructura d'arcs diafragma que allotjava el celler i, en dos pisos superiors, cel·les de monjos (ara residència particular).
A l'W es formà el pati d'entrada al monestir, amb l'hostatgeria, la sala capitular nova i altres dependències (al lloc de l'antic dormitori).
Al sector N d'aquest pati es construí, a partir de 1627, el palau abacial.
Aquestes noves estances es van construir al voltant del pati d'entrada, conegut com Pati de la Creu. Destaca el Palau Abacial, una construcció gòtica de dues plantes. Les seves cobertes eren de fusta, recolzades en arcs de diafragma Al N del claustre hi ha l'església. A l'E hi havia la sala capitular, avui desapareguda.
L'església és de planta de creu llatina, amb una nau (de 25 m de llarg per 7'5 d'ample) coberta per volta lleugerament apuntada, dividida per tres arcs torals. El transsepte té el braç S més baix i més curt que no el del costat N. Tots dos són coberts per volta de canó apuntada i tenen buidats en el mur dues petites absidioles.
L'absis central és l'únic visible a l'exterior. El portal principal, a la façana de ponent, és d'arc de mig punt, sense timpà, amb quatre arquivoltes sobre columnes amb capitells de l'escola dita rossellonesa.
Un altre portal, obert al braç S del transsepte, dóna al claustre. El 1569, se n'obrí un altre a la nau per comunicar també amb el claustre.
Sota l'altar major hi ha una cripta, molt transformada en època barroca, que guardava el suposat cos de Sant Valentí, que Sal·la havia portat de Roma en fundar el monestir.
A ponent l'església té adossada l'imponent massa del campanar, de base preromànica i cos d'època romànica, sobrealçat posteriorment amb el pis de les campanes.
Sobre el primer arc toral de la nau de l'església s'alça un cimbori en forma de torre-campanar de dos pisos.
El claustre és la part més interessant del conjunt. És format per quatre galeries de sis arcs cada una. Els 64 capitells del claustre són de gran valor iconogràfic: n'hi ha amb decoració vegetal estilitzada o geomètrica i també de figuratius amb motius d'inspiració mitològica, d'inspiració cristiana o amb escenes humanes o d'animals.
Els capitells que hi ha en unes arcades que podrien ser de la sala capitular antiga a l'E i alguns altres són els més antics de tot el claustre i poden datar-se de la segona meitat del segle X.
Ares (?) Tallades en forma semicircular per tal d'adaptar-se a la curvatura de l'absidiola on anaven col·locades. Actualment estan adossades a la paret per la seva banda frontal a l'invers de com estarien originàriament. Ambdues se sostenen per una única columna, proveïda de base, d'uns 70 cm d'alçada.
La primera, situada a mà esquerra del passadís, fa 124x76 cm d'amplada en els seus punts més allunyats i un gruix de 12 cm. L'acabat de la curvatura és força tosc.
La segona, se situa pràcticament davant la porta del celler, fa 165x77x12 cm i té unes característiques molt semblants a la primera però presenta una acabat més polit.
Notícies històriques
El monestir de Sant Benet de Bages fou fundat entre els anys 950 i 960 pel magnat Sal·la, que anà a Roma a sotmetre directament la futura fundació a la Santa Seu (amb la qual cosa l'eximia de la jurisdicció civil i episcopal).
El 967 hi ha l'acta de fundació i la dotació del monestir, i el 972, mort Sal·la, es consagrà una primera església. La comunitat passà una època difícil, per la mala administració dels abats, càrrec que Sal·la havia vinculat als seus descendents.
El nomenament del primer abat per elecció el 1002 comportà un redreçament del monestir, que a finals del segle fou unit durant uns anys (1075-1118) al monestir llenguadocià de Sant Ponç de Tomeres.
Devastat pels sarraïns el 1114, a finals del segle XII i principis del XIII es construïren l'església i el claustre actuals.
El 1593 fou unit al monestir de Santa Maria de Montserrat, que hi instal·là un col·legi d'arts el 1620. El 1633 s'enguixà l'interior de l'església malmès per un incendi. En els seus darrers temps s'hi retiraven els monjos montserratins vells.
El 1835, arran de l'exclaustració dels monjos, el monestir fou venut a particulars. El 1908, l'adquirí Elvira Carbó, mare del pintor Ramon Casas, que hi féu unes importants obres de restauració dirigides per Josep Puig i Cadafalch.
Des del 1936, l'església està abandonada i necessita una gran reparació. La resta es manté bé gràcies a la cura dels seus propietaris, que en permeten la visita.
La talla de la Verge sembla ser originària del monestir i malgrat tenir-ne molt poca informació es pot datar al s. XIII per la seva factura.
La llosa del Sepulcre dels Calders està retallada per un cap, fet que indica que és de construcció anterior a l'arcosoli on va ser encabida després. En aquest sarcòfag, l'heràldica sense escut, dóna una data incerta de finals del s. XII o principis del XIII.
Podria ser que l'hagués fet construir Guillem ,senyor de Calders que testà el 1208 destinant el seu cos i molts béns al monestir. Els seus descendents, entre els que hi ha Guillem i Bernat, continuaren sent sepultats al claustre del monestir almenys fins l'any 1290.
Ossera de Bernat Desprat i Berenguer Sacoma. Es creu que els finat eren familiars d'Arnau Sacoma, abat del monestir entre 1348 i 1374. L'ossera fou oberta a principis del s. XX i s'hi trobaren un setrill i un gerret actualment en col·leccions particulars.
Sarcòfag de Guillem de Boixadors. Pel seu estil i la manca d'escut en el senyal heràldic, pot ser datat a la primera meitat del s. XIII i coincidiria amb un Guillem, senyor de Boixadors, Terrers i Fulleda que morí el 1237 i possiblement encarregà aquest sepulcre. La família dels Boixadors van contribuir a cobrir les despeses de les obres dels nous edificis que es feien al cenobi als s. XII i XIII. A canvi demanaven ser sepultats al monestir i que els monjos preguessin per les seves ànimes.
Llosa sepulcral dels Calders. Fou trobada a la cisterna del claustre i en el lloc que avui ocupa hi havia el portal d'entrada a la sala capitular del monestir. Pertanyia a un membre no definit dels Calders, potser Berenguer o Guillem. La família féu nombroses deixes al cenobi durant els s. XII i XIII i, com era habitual, demanava destinar un lloc per ser-hi enterrats.
Probablement les dues ares provenen dels altars laterals de l'església del monestir. Anteriorment eren a les absidioles de l'església romànica on s'hi havien col·locat , amb gairebé tota seguretat, aprofitant-les de l'edifici anterior.”
* Informació extreta de la pàgina web de la Generalitat de Catalunya.
- Per complementar i/o contrastar la informació anterior, ens complau extreure de la pàgina web de RACO - MANUSCRITS: REVISTA D'HISTÒRIA MODERNA 22 - (2004), el següent text (Abril 2018):
Sant Benet de Bages, des de la desamortització fins als nostres dies (1) - Francesc Serra i Sellarés.
" La primera meitat del segle XIX fou la darrera etapa de vida monacal a Sant Benet de Bages. Aquest monestir, existent segons les referències documentals des del segle X, entrà al segle XIX arrossegant una difícil situació jurisdiccional i econòmica que cada vegada s’agreujava més.
Com la resta de monestirs catalans, fou afectat per la legislació liberal que anava guanyant força després de la Constitució de Cadis de 1812. El seu poder jurisdiccional s’anà esmicolant a favor de l’Administració reial, per la qual cosa les rendes cada vegada es reduïen més i augmentaven considerablement les despeses de la comunitat. La situació feia entreveure que no es podia allargar gaire.
El Trienni Liberal (1820-1823) comportà un cop molt fort contra el clergat regular. Sant Benet de Bages, com la resta de monestirs catalans, fou exclaustrat durant un període de tres anys.
Amb el restabliment de l’absolutisme de Ferran VII, el monestir retornà a la vida monacal per una dotzena d’anys més, fins a la seva fi definitiva ocorreguda l’estiu de 1835.
Aquests darrers anys del monestir foren anys de difícil subsistència per la comunitat, que aleshores estava integrada per monjos benedictins del monestir de Montserrat.
La fi arribà amb la supressió de convents dictada pel govern del comte de Toreno el juliol de 1835 i la consegüent desamortització dels monestirs exclaustrats, promulgada pel govern Mendizábal el febrer de 1836.
El monestir i tots els seus béns foren integrats al patrimoni estatal i venuts en pública subhasta el juliol de 1845 al negociant barceloní Antoni Blahà.
La Renaixença, durant la segona meitat del segle XIX, despertà l’interès pel patrimoni monumental català. Els erudits romàntics catalans, des de l’excursionisme, l’església, la política i tants altres àmbits socials, contribuïren a revaloritzar el llegat històric medieval de Catalunya, molt damnificat per les guerres de principis del segle XIX i la desamortització dels béns del clergat. Sant Benet de Bages, com la resta del patrimoni historicoartístic del país, es trobà imbuït d’aquest clima de devoció cap a la recuperació del passat medieval.
El gener de 1907, la família del pintor Ramon Casas adquiria el monestir de Sant Benet per tal de restaurar-lo i de rehabilitar-lo com a residència d’estiueig.
El pintor Ramon Casas trobà, en diferents racons de l’edifici, una mina d’inspiració per a moltes de les seves obres, algunes de les quals les ambientà en el mateix convent.
N’encarregà al seu amic, l’arquitecte Josep Puig i Cadafalch, la restauració, del convent, encara que les obres foren executades pels constructors Ribó de Navarcles.
El monestir es transformà totalment, i es convertí en pocs anys en una autèntica residència benestant d’una família de l’alta burgesia catalana.
El 3 de juny de 1931, l’edifici fou declarat monument historicoartístic d’interès nacional. D’aleshores ençà, Sant Benet de Bages ha rebut molta més consideració per part de les poblacions veïnes, entitats de la comarca i administracions públiques.
La bellesa, tranquil·litat i harmonia d’alguns dels seus racons ha fet que pel seu interior hi hagin passat milers de visitants d’arreu del món i que diversos estudiosos hagin dedicat part del seu temps a investigar i escriure la història del monestir
En l’actualitat és propietat de Caixa Manresa - (2) i es projecta com a futur centre cultural.
El paper cultural que Sant Benet de Bages ha tingut al llarg de la seva història vol ara ampliar les seves antigues limitacions geogràfiques, en una època en què les comunicacions cada cop són més ràpides i assistim a la plena globalització cultural.”
(1) Treball d’investigació de dotze crèdits presentat el març de 2004 al Departament d’Història Moderna i Contemporània de la Universitat Autònoma de Barcelona, i dirigit per Antoni Simon i Tarrés, catedràtic d’Història Moderna i Contemporània de la UAB.
Tribunal de la lectura: Ignasi Fernàndez Terricabras, Llorenç Ferrer i Alòs, Antoni Simon i Tarrés. Qualificació: Matrícula d’Honor.
- Finalment, per reblar la informació, i/o per als estudiosos del tema, els remetem a una altra pàgina web de la Generalitat de Catalunya – Arqueologia, on hi trobaran més dades.
La següent part d'informació, ha estat extret de Vikipèdia.
(2) – Actualitat: Caixa Manresa, (Caixa d'Estalvis de Manresa) era una entitat financera de Catalunya, actualment integrada a CatalunyaCaixa (Caixa d'Estalvis de Catalunya, Tarragona i Manresa).
El dimarts 13 d'octubre de 2009 el consell d'administració de l'entitat va aprovar la fusió, permetent constituir la segona caixa més gran de Catalunya, per darrere de la Caixa.
CatalunyaCaixa era el nom comercial de l'entitat bancària Catalunya Banc. Catalunya Banc fou creada com a societat anònima per tal de canalitzar les activitats financeres de la Caixa d'Estalvis de Catalunya, Tarragona i Manresa.
L'any 2012 el banc fou nacionalitzat i el 2014 comprat pel Banco Bilbao Vizcaya Argentaria.
El 31 de març de 2016, els consells d'administració de BBVA i de Catalunya Banc acordaren iniciar el procés per fusionar-se, de manera que el banc català s'integraria dins de BBVA.
[2] L'1 de setembre de 2016, es va formalitzar l'absorció.[3]
BBVA manté la marca "BBVA CX" a Catalunya[4] per aquelles oficines provinents de CatalunyaCaixa, les obres d'acció social i altres casos concrets.
Edificacions properes: Veure el mapa de Google d’aquesta mateixa pàgina.
Altres pàgines:
- RACO – Revistes catalanes amb accés obert
Autors: Ricard Ballo i Montserrat Tañá.
MAPA de situació:
