Valoració: 1 vot.

espereu…

F O T O S

I T I N E R A R I

Situació: A Estaràs, vila i municipi de la comarca de la Segarra (Lleida).

Època: En origen, és una construcció del segle XII - (Pat.mapa). L’edificació actual, un gran casal de tipus residencial, és obra d’unes importants reformes dutes a terme durant el segle XVIII.

Protecció: BCIN – (Patrimoni.Gencat)

Estat: Molt reformat, avui és un casal – residència. No és accessible lliurament.

Altres noms:

Accés - Visitat el 03/11/2007:

Accessible per diferents itineraris, segons procedència del viatger.

Hem aparcat còmodament el cotxe a l’entrada mateix del poble, en una placeta, davant de l’Ajuntament: 41 41 29 01 22 42 .

Des d'aquí mateix arranquen unes escales – carrer del castell – que enfilant-se, ens duran a dalt de tot del poble, on hi ha aquesta edificació.

Altre itinerari seria, passat el poble, trobarem una bifurcació: cal dirigir-se cap a la dreta, en sentit Sant Ramon, i al poc, també a la dreta hi ha una carretera asfaltada que ens deixaria a dalt, davant mateix del castell (S’hi pot aparcar).

Però en aquest cas no gaudiríem del bonic passeig pels tranquils carrers del poble.

Localització: N 41 41 32 E 01 22 41 – Altitud: 613 m.

Altres:

De la pàgina web Pat.mapa, ens complau extreure la següent informació (Desembre 2012):

“ Descripció

El castell s'aixeca dalt d'un petit turó, als peus del qual es desenvolupa el municipi d'Estaràs.

Tot i que els seus orígens cal buscar-los al segle XII, actualment es conserva una casa senyorial del segle XVIII a que es va reconvertir amb el pas del temps, de planta rectangular, tres pisos, coberta a dues aigües i realitzada amb paredat, excepte les obertures que estan realitzades amb carreus regulars de grans dimensions, i si s'observa detalladament es poden apreciar certs detalls que corresponen a èpoques intermèdies.

A la façana principal, difícilment visible a causa de la seva situació i inaccessibilitat, s'hi accedeix a través d'un tancat amb un mur fet amb paredat, on hi trobem una única entrada amb arc de mig punt posterior realitzada amb maó col·locat a sardinell, tancada per una gran reixa de ferro fos. A la part de façana que queda visible des d'aquest punt es poden observar dues obertures situades al primer pis les quals presenten un tipus de decoració gòtica amb les llindes superiors i brancals decorats i amb represa inferior, acompanyades a la part superior de l'edifici per la presència de les restes d'un antic matacà.

La façana lateral dreta és la que permet una major visibilitat, i s'observen clarament els tres pisos de l'edifici.

Tan a la planta baixa com al primer pis trobem tres finestres de grans dimensions realitzades amb carreus regulars de grans dimensions, diferents les unes amb les altres pel que fa al tipus de decoració escultòrica, així a les obertures situades a la planta baixa es pot observar que tan les llindes superiors com els brancals estan motllurats, amb un tipus de decoració a les llindes que segueix uns esquemes decoratius més propis del Renaixement, amb represa inferior de pedra monolítica, mentre que a la primera planta, tot i ser de les mateixes dimensions i estar situades simètricament i motllurades, no presenten cap tipus de decoració a la llinda, i al seu damunt s'hi pot observar un arc de descàrrega per distribuir la força vertical del mur.

Finalment a la segona planta o golfes hi trobem una sèrie de set obertures de petites dimensions en forma d'espitlleres amb arc de mig punt superior.

La façana posterior és la que ha patit més modificacions amb el pas dels anys, i únicament s'hi poden observar les dues plantes superiors a causa de la seva situació més elevada respecte la resta d'edificació.

A la part baixa trobem dues portes d'entrada, una d'original realitzada amb carreus regulars de pedra situada a l'esquerra i una segona oberta recentment o modificada situada a la dreta, amb una petita espitllera enmig d'aquestes dues obertures.

A la segona planta trobem dues finestres amb llinda i brancals motllurats, represa inferior i arcs de descàrrega a la part superior, acompanyades per les restes d'un matacà a la dreta de la façana.

Notícies històriques

Hom desconeix bona part de la història d'aquest castell que formava part del comtat de Berga.

Fins al segle XIII va pertànyer als Cervera. El 1246, quan es casà Sibil·la de Cervera amb Ramon de Montcada, el seu pare, Guillem de Cervera, li donà per dot el castell de Timor, el castell i la vila de sant Antolí, el de Pujalt, la vila de Gàver i el castell d'Estaràs. El 1251 el castell passà a mans de Jaume I. Al s. XIV el domini del castell esdevingué dels Vilallonga.

El 1355 ja és esmentat com a senyor del lloc Ponç de Vilallonga. Aquesta família van ser senyors del poble fins al segle XIX però van continuar sent els propietaris del castell fins inicis del segle XX.”

De la pàgina web turismesegarra.com, ens complau extreure la següent informació (Desembre 2012):

“ Situat en un turó al marge dret del riu Sió. Apareix als peus del castell, els finestrals del qual deixaven endevinar el seu origen gòtic, encara que fossin retocats posteriorment.

Fora del poble sobresurt l’església de Sant Julià construïda durant l’època medieval.

L'any 1685 constava com a patrona Santa Magdalena, no obstant ara a la parròquia es venera Sant Julià. En aquest temple es conserva una pica baptismal datada a finals dels segle XI i començaments del segle XIII, i diverses sepultures com, per exemple, la dels Vilallonga. Precisament aquesta família va retenir la senyoria de l'indret fins al segle XIX, després que l'adquirís al rei durant el segle XIV.

Llegenda

En Malacara i la pell de bou

Explica la llegenda que en la partida coneguda com Els plans de la Qüestió, hi ha soterrada una pell de bou plena de monedes d'or, de fet la gent del poble n'hi ha trobat monedes, però mai el tresor.

En l'any 1352, quan el poble d'Estaràs havia passat al domini de Ponç de Vilallonga, hi havia un recaptador d'impostos molt malcarat, que deixava en la misèria a la gent a qui anava a recaptar els impostos per al senyor sense importar-li el més mínim la sort d'aquells.

Aquest encarregat recaptador d'impostos, sense sentiments, era anomenat Malacara, ell passava vegada rere vegada, per les masies i els camps, per tal de controlar els pagaments i que ningú s'escapés de pagar impostos. Els pagesos es queixaven de que no tenien per viure, no obstant ell els espremia.

Un dia al vespre, reunit amb uns quants homes de confiança, i sospitant que els pagesos s'amagaven alguna cosa, decidiren, anar demà a la nit a regirar totes les cases, i prendre tot el que poguessin tenir aquella pobra gent.

Un dels que eren amb ell a la reunió, anà a explicar-ho a la gent del poble aquella mateixa nit. La gent del poble va decidir posar tot el que tenien de valor en una pell de bou i enterrar-ho en algun lloc on en Malacara mai ho pogués trobar.

Quan en Malacara, arribà i registrà les cases, no hi va trobar res de valor, això va fer que en Malacara sospités que ho havien amagat tot, i es passà la vida vigilant-los per si mai sortien els objectes i diners que ell sospitava que els pagesos havien amagat.

Els pagesos van preferir no desenterrar-lo mai abans de que en Malacara ho recaptés. I encara resta enterrat ja que tots els que sabien on era tal tresor es varen morir, i amb ells el seu secret. “

Edificacions properes: Veure el mapa de Google d’aquesta mateixa pàgina.