F O T O S
A l'entrada de l'edificació, on dispensen les entrades al recinte, junt amb el tiquet, donen un petit opuscle amb informació que facilita la identificació dels recons del monestir durant la visita lliure. (Museu d’Història de Catalunya – Monestir de Santes Creus – Guia de visita – descarregable pdf).
En aquest fulletó, juntament amb un petit recull de dades de cada dependència del monestir, identificada amb un número, hi ha un planell.
Farem servir ambdós elements per identificar i documentar gràficament les dependències del monestir que hem visitat:
1 - Claustre
Segle XIV
La seva construcció es va iniciar I'any 1313 sota el patrocini del rei Jaume el Just i de la reina Blanca d'Anjou. El 1341 l'abat Francesc Miró (1335-1347) donà l'obra per finalitzada i procedí a la seva benedicció.
El claustre és d'estil gòtic, molt ric en decoració i, per tant, allunyat dels preceptes de senzillesa i d'austeritat propis dels monjos cistercencs, ofereix una riquesa escultòrica excepcional.
L'espai esdevingué una necròpoli nobiliària fruit dels vincles i els privilegis establerts amb amplis sectors de la noblesa catalana.
A continuació, en el citat fulletó s'insereix un detallat planell del claustre del monestir, dividint-lo en quatre sectors, corresponent a cada un dels punts cardinals. Tot seguit es descriu separadament cadascun d'aquest quatre sectors.
Les següents fotografies no guarden cap tipus d'ordre, en relació a la visita.
2 - Templet del lavabo
Segles XII- XIII
És una edificació de planta hexagonal amb una coberta constituïda per sis nervis. Els seus arcs són força feixucs en comparança amb els del claustre i els capitells contenen decoracions escultòriques centrades exclusivament en motius vegetals.
3 - Parlador
Segles XII-XIII
El parlador o el locutori, comunica el claustre principal amb el posterior i s'emprava bàsicament per a dues funcions: d'una banda, acostumava a ser el lloc on el prior es reunia amb la comunitat per repartir les feines de la jornada als camps de conreu, als horts, o per encomanar les tasques derivades de la vida en comú; d'altra banda, era I'únic espai del cenobi on els monjos podien mantenir breus converses entre ells, això sí, es recomanava un ús prudent i mesurat de la paraula.
El parlador presenta una planta rectangular coberta per una perfecta volta de canó amb una imposta rude i senzilla. També hi ha dos llargs bancs de pedra adossats a les parets, antigament revestits de fusta.
4 - Claustre posterior
Segles XIII-XVII
La seva construcció encara planteja alguns interrogants històrics i arquitectònics. La planta és trapezoïdal i closa per un seguit d'arcs apuntats de factura arcaïtzant. Les obertures en forma de finestrals o de grans ulls de bou són testimoni de I'existència d'un pis superior. El claustre disposa d'un pati ornat amb un brollador central i vuit alts xiprers.
5 - Escriptori
Segles XII-XIII
La copia de manuscrits ricament il·luminats i la redacció de documents era una feina pròpia dels monestirs medievals. Tot i així, Bernat de Claravall dictà normes restrictives sobre aquesta activitat consistents en la reducció dels colors, I'ornamentació només en les Iletres capitals i la supressió dels elements figuratius.
La dependència té una planta rectangular coberta per sis voltes de creueria que conflueixen en dues grans columnes centrals. Aquesta estructura recorda en aparença a unes esplèndides "palmeres de pedra".
L'escriptori va perdre la seva funció original al segle XVII i s'encetà un nou ús de I'estança com a celler.
En I'actualitat, és una de les dependències que conté I'audiovisual “El món del Cister” i només és visitable en aquest context.
6 - Presó
Segles XIII-XIX
La seva funció s'aproximaria a la d'unes cel·les de càstig o a un lloc de penitència. La Regla de sant Benet considerava la possibilitat de rebre càstigs físics quan no hi havia actitud, lliçó o càstig que permetés corregir un comportament equivocat o quan un monjo era culpable de reiterats incompliments de la Regla.
S' accedeix a la presó a partir d'una petita portella i d'un parell d'esglaons. Un cop a I'interior sobta la humitat del lloc i la situació elevada del sostre.
7 - Cuina
Segles XVII-XIX
La major part de I'estança, situada a la galeria sud del claustre posterior, resta a la intempèrie i n'han arribat escassos testimonis físics identificatius.
Cal esmentar un ampli arc d'obra amb maó obert d'un extrem a I'altre de la sala i les llindes treballades d'algun dels finestrals.
Altres elements conservats i repartits per la dependència són unes enormes piques de pedra - les aigüeres -, una gran taula de treball, unes moles, un fogó de pedra i un molinet.
La finestra passa-plats permetia el transit diari de plats de la cuina cap al menjador i a la inversa.
8 - Refetor
Segles XVII-XVIII
En origen constituïa part del Palau Reial, residencia bastida en aquest sector del recinte monàstic, i la seva funció era la d'exercir de sala de recepcions o de saló del tinell. Amb els anys perdé la seva funció i la sala, al cap dels segles, fou reformada i convertida en el refetor.
La base alimentaria estava encapçalada pels llegums, la verdura i la fruita procedents dels horts del monestir. Aquests aliments s'acompanyaven d'una ració de pa i d'una mica de vi. Es menjava peix fresc o salat, ous, formatges casolans ...
A l'hivern es preparava un plat calent i es feien més amanides a I’estiu. La carn, en principi, no estava permesa, ara bé, si era necessària per a algun malalt es feia una excepció.
9 - Palau Reial
Segles XIII-XVI
La construcció s' enceta per iniciativa del rei Pere el Gran, però I'acabament de I'edificació -datat I'any 1310 - i el seu enriquiment anaren a càrrec de Jaume el Just i Blanca d'Anjou. Finalment, en l'època de Pere el Cerimoniós s'iniciaren un seguit d'intervencions i ampliacions, de mans d'alguns abats, amb I’objectiu de transformar la residència en palau abacial.
La seva estructura és la pròpia dels palaus d'època medieval corresponents al gòtic civil català, és a dir, un pati a cel obert, una escala d'accés i una galeria superior amb les estances articulades entorn seu. La galeria presenta un seguit d'arcades sostingudes per esveltes columnes i en el sostre resta un enteixinat decorat amb policromia. La barana de pedra de I’escala conté, en ambdós extrems, decoració figurativa consistent en representacions animals i la columna de pòrfir integrada en aquesta composició, una peça exòtica i luxosa, manifesta el contrast entre l'austeritat monacal i l'exuberància reial.
10 - Estances primitives
Segle XII-XVII
Conjunt de restes constituïdes per diferents arcs de pedra i per testimonis en alçat d' antigues parets corresponents, probablement, a les dependències monàstiques necessàries per establir l'assentament dels primers monjos procedents de Valldaura.
11 - Capella de la Trinitat
Segle XII
Aixecada per acollir les pregàries i els oficis religiosos durant els anys inicials d'establiment a Santes Creus, amb el pas dels segles, esdevingué la capella de la infermeria nova.
És una església de dimensions reduïdes amb una planta rectangular sense absis i coberta per una volta de canó Ileugerament apuntada.
La capella de la Trinitat coincideix amb la tipologia pròpia de moltes esglésies de finals del segle XII. A la capçalera es col·locà la talla de fusta d'un Sant Crist Crucificat elaborat al segle XV.
12 - Infermeria
Segles XVII-XVIII
És un edifici d'època barroca aixecat amb materials més aviat pobres, com ara pedres de dimensions reduïdes i molt irregulars. El maó s'emprà en el seguit d'arcs del segon pis corresponents a un afegitó fruit de la reforma impulsada al segle XVIII.
La planta baixa contenia un magatzem de roba i uns rentadors, i el primer pis es destinà a la infermeria nova. Aquest costat de claustre posterior i la infermeria patiren amb major intensitat els efectes devastadors de I'exclaustració.
La dependència fou reconstruïda el 1935 i, en l’actualitat, es un espai no visitable.
13 - Estances dels monjos jubilats
Segle XVII
Situades entre I'ala nord del claustre i la infermeria, només ha perviscut un excepcional arc català o escarser, el qual es manté desafiant al pas del temps i a la destrucció patida arran de la Tercera Guerra Carlina (1872-1876).
L'estat de conservació dels habitatges dels monjos jubilats i del conjunt d'edificacions situades a llevant - les estances primitives - era prou bo en el moment de la desamortització, ara bé, I'any 1874 resultaren malmesos en endur-se les bigues i la pedra per a la fortificació del poble veí de Vila-rodona; la por a un possible atac carlista i la urgència per fortificar la vila justificarien aquest malaurat episodi.
14 - Torre de les Hores
Segle XVI
L'abat Jeroni Contijoch (1560-1593) manà edificar-la el 1575 per allotjar-hi la màquina del rellotge i les campanes.
És una torre de planta quadrangular i en una de les seves parets s'aprecia la curvatura o el bombament exterior de I’escala de cargol. A cada costat té una finestra rectangular amb els marcs lleugerament motllurats i amb tres escuts a cadascuna de les llindes; en el del mig apareix l'heràldica de I’abat constructor i en els altres dos hi ha dibuixada una creu grega.
15 - Cementiri
Segles XII-XIX
El cementiri és un reflex de l'austeritat, la humilitat i la senzillesa pròpies de la reforma monàstica cistercenca, així com de la funcionalitat o del sentit econòmic de les seves realitzacions.
La mort era entesa com un transit i un moment solemne per a la comunitat. Quan es produïa una defunció, el monjo mort era despullat, rentat i novament vestit amb I'hàbit.
Un cap traslladat a I’església i vetllat, s'oficiaven les exèquies per la seva ànima i sense taüt era enterrat al cementiri. En aquest espai només ha perdurat el sentit o I’esperit original del Císter. Una gran creu de pedra és I'únic símbol necessari per acollir-los a tots.
16 - Capçalera
Segles XII-XIII
L'església major presenta una capçalera amb una paret plana i amb un conjunt constituït, senzillament, per una gran rosassa i tres finestrals allargassats d'arc de mig punt.
Les obertures garantien la il·luminació interior de l'edifici i, alhora, també posseïen un clar simbolisme, el misteri de la Santíssima Trinitat: Déu, una sola naturalesa, representat pel rosetó; i la Trinitat -pare, Fill i Esperit Sant- per les tres finestres. La rosassa es data al voltant de I'any 1193, compta amb setze lòbuls i és tancada per un escacat.
El 1992 fou restaurada i manté bona part dels seus vitralls originals, avui considerats dins dels més antics del tipus cistercenc.
17 - Dormitori
Segles XII-XIII
És una sala espaiosa - de 46 m de llarg per 11 d'ample- i transcorre per sobre de la sala capitular, del locutori i de I'escriptori. L'edificació s'inicia el 1191 i s'enllestí I'any 1225.
La solució emprada per cobrir I'estança, una coberta a doble vessant o a dues aigües sostinguda per onze arcs de pedra diafragmàtics, destaca pel seu alt valor arquitectònic. Els arcs de diafragma, lleugerament apuntats, descansen en les gruixudes parets i en unes mènsules piramidals amb decoracions vegetals. El resultat és una dependència sense columnes ni pilars i, per tant, d'una gran amplitud.
Aquesta tipologia arquitectònica fou aprofitada pel mateix orde -per exemple, al dormitori de Poblet-, pels ordes mendicants –a l'Església de Sant Francesc de Montblanc- i en moltes altres construccions civils.
Els monjos dormien en comunitat, vestits sobre un jaç de palla i en una mateixa dependència. Amb el pas del temps es toleraren les cel·les individuals i aparegueren els primers llits amb màrfega de palla.
18 - Sala capitular
Segle XII
Al voltant de la sala, asseguts damunt de les graonades que hi ha adossades a la paret, s'apleguen tots els monjos amb l'abat per a la lectura diària d'un capítol de la Regla de sant Benet. És una de les estances monàstiques de major rellevància i de les més reeixides a escala arquitectònica.
Compta amb una planta quadrangular i una coberta amb voltes d'aresta. Els nervis dels arcs conflueixen en quatre columnes centrals de pedra que reprodueixen amb fidelitat una palmera; la columna seria el tronc de I'arbre i els nervis, les fulles.
19 - Capella de L’Assumpta
Segle XVI
Hauria correspost a I'armarium del monestir, lloc on es guardaven els llibres emprats pels monjos en les estones de lectura al claustre.
L'abat Jaume Valls (1534-1560) el convertí en capella de l'Assumpta I'any 1558. Aquesta obra fou pagada amb la deixa feta per Magdalena Valls de Salbà, germana de I'abat, enterrada sota la llosa sepulcral del terra de la capella.
20 - Porta de la mongia
Segle XII
Era l'accés utilitzat pels monjos per entrar a I'església i ocupar amb rapidesa el cadirat del cor. Al damunt de la porta es col·locà un conjunt escultòric referent al Judici Final amb una cronologia a cavall entre els segles XIII i XIV.
En la galeria nord, coneguda com I’ala dels estudis, els monjos s'asseien a llegir o a estudiar en el banc de pedra adossat a la paret de I'església.
Sense imatges
21 - Església
Segles XII-XIV
L'església abacial és d'absis carrat i reprodueix fidelment el pla bernardí. Té una gran capella central de planta quadrangular i dues capelletes més petites a cada costat. En el seu interior hi ha diferents retaules elaborats al llarg del segle XVIII.
En els anys inicials la capçalera estava presidida per l'esplèndid rosetó al capdamunt i els tres finestrals a sota.
En la rosassa i en les finestres de la zona nord de la nau transversal es mantenen vitralls obrats a I'inici del segle XIII i considerats un dels pocs conjunts de vidre cistercenc conservats a Europa.
22 - Mausoleu de Jaume el Just (+ 1327) I de Blanca d'Anjou (+1310)
Segle XIV
El sepulcre doble del rei Jaume i la reina Blanca fou encarregat I'any 1312 al mestre constructor barceloní Bertran de Riquer i a I'escultor lleidatà Pere de Prenafeta.
La intenció era construir un mausoleu semblant i de proporcions també similars al de Pere el Gran, a I'altre costat del creuer, amb el sepulcre a I'interior d'un dosser d'estil gòtic.
El monument funerari esta format per una caixa de pissarra dins d'una urna quadrangular de pedra esculpida amb un seguit d'arquets ogivals trevolats i amb pinacles. El sepulcre es cobrí amb una tapa a dues aigües que, inspirada en el model ideat per Lluís IX de França en organitzar el panteó reial de Saint-Denis de París, incorporà les imatges jacents I en ple volum dels sobirans.
Això significa la introducció d'una tipologia funerària fonamentada en la inclusió de les estàtues jacents dels monarques a les tapes dels sepulcres.
L'escultura de la reina fou obrada per Francesc de Montflorit, mentre que la de Jaume el Just ha despertat més dubtes sobre la seva autoria.
23 - Mausoleu de Pere el Gran (+1285)
Segles XIII-XIV
La construcció del mausoleu del rei Pere s'inicia el 1291. El cos del rei descansa dins d'una gran urna o vas de pòrfir elaborat -a parer d'alguns historiadors- en època antiga, concretament, constantiniana.
Aquesta magnífica peça fou coberta per una llosa de jaspi i un pesat cos de pedra esculpit amb imatges i arquets gòtics trevolats. Cal sumar a I'alt valor artístic i arquitectònic del conjunt la seva rellevància històrica, ja que es tracta d'un sepulcre reial no profanat.
Als peus del mausoleu de Pere el Gran hi ha una senzilla llosa funerària corresponent a la tomba de I'almirall Roger de Llúria. L'estendard de la família Llúria ha esdevingut amb els segles la bandera de la marina catalana, de ratlles blanques i blaves en diagonal.
24 - Nau
Segles XII-XIII
Les obres de I'església major del monestir s'iniciaren I'any 1174 amb I'abat Pere de Santes Creus i s'obrí al culte -essent consagrada, com era costum en el Císter, a la Verge Maria- el 1211 sota l'abadiat de Bernat d'Ager. El 1225 s'havien bastit els tres primers trams; tot i així, no s'enllestí definitivament fins al 1411.
L església té una planta de creu llatina amb tres naus separades per sòlids pilars encarregats de suportar, amb l'ajuda dels gruixuts murs de I'edifici, un sostre amb voltes de creueria i amples arcs faixons lleugerament apuntats, els quals s'integren en els pilars de la nau central a través d'una solució arquitectònica original i austera: una mena de rotlles o permòdols acanalats.
La monumentalitat de la construcció contrasta amb la manca de decoració escultòrica. El gran finestral gòtic de la façana, elaborat pels volts de l'any 1300 i amb vitralls ricament policromats, és l'única llicència decorativa a I'extraordinària austeritat del temple.
25 - Galeria dels conversos
Segles XIV-XVI
Era la galeria del claustres emprada pels conversos o germans llecs per accedir a I'església. Al llarg del corredor s'haurien organitzat les estances destinades a aquests membres de la comunitat , probablement aterrades en fortificar-se el cenobi.
Sense i matges
26 - Priorat
Segles XIV-XIX
En la dècada dels noranta (Suposem que del segle XX) I’edifici del priorat fou recuperat i es condicionà la planta baixa, corresponent a I'antic celler, com un dels espaïs dedicats a l'audiovisual “El món del Cister”.
Aquest magnífic muntatge escenogràfic mostra, amb el suport també d'un aclaridor guió, l'origen de la reforma dels monjos cistercencs, els trets definidors del seu orde religiós, les activitats pròpies de la seva vida monacal i les característiques arquitectòniques dels seus monestirs.
En I'actualitat, és una de les dependències que conté I'audiovisual “El món del Cister” i només és visitable en aquest context.
27 - Porta Reial
Segle XIV
És una porta de mig punt formada per una línia d'amples dovelles, emmarcada per arquivoltes i amb un trencaaigües floronat. Les restes d'un hipotètic porxo sobresurten en ambdós costats.
La Porta Reial fou construïda per iniciativa de la Corona. Per això hi ha una dovella amb I'escut de les quatre barres de Jaume el Just i altres dues amb la flor de, lis de la reina Blanca d'Anjou.
La plaça del davant, anomenada de Jaume el Just, es crea per l'enderroc del celler i del refetor dels conversos I'any 1378. El seu aspecte és fruit de les obres d'urbanització del 1957, consistents en la pavimentació del terra i la construcció de l'estany amb els brolladors d'aigua.
28 - Façana de I'església
Segles XII-XIV
En la façana hom hi copsarà tres etapes constructives o moments històrics: en primer lloc, la portalada i les finestres laterals d'arc de mig punt pertanyents al romànic; després el finestral gòtic amb vitralls de la nau central, i, finalment, els merlets bastits quan Pere el Cerimoniós, cap a I'any 1376, ordenà la fortificació del monestir.
La portalada està decorada per arquivoltes i els capitells il·lustrats amb motius zoològics i vegetals. Unes columnetes, a banda i banda, motllurades i adossades a la façana s'han interpretat com les restes d'un possible nartex o pòrtic destinat a cobrir I’entrada a I'església.
29 - Plaça de Sant Bernat Calbó
Segles XIII-XIX
Aquesta plaça allargassada, limitada per les edificacions i tancada pel Portal de l'Assumpta, corresponia a la mitja clausura del monestir. Al bell mig s'hi aixeca, al segle XVIII, una font dedicada a I'abat sant Bernat Calbó, representat en la peça escultòrica al capdamunt del conjunt,
i els edificis corresponien a les cases dels monjos jubilats, a I'hostatgeria, a I'hospital dels pobres, a la bosseria, etc.
L'Hospital dels Pobres de Sant Pere i Sant Pau fou reformat a partir del segle XVI per convertir-se en Palau de l'Abat.
Un petit claustre de gust renaixentista s'amaga en el seu interior i, en I'actualitat, una part de I'edifici acull la Casa de la Vila.
Les construccions de la plaça s'unificaren estèticament amb els esgrafiats de les façanes.
I T I N E R A R I 
Situació: A Santes Creus, entitat de població d'Aiguamúrcia, poble i municipi del mateix nom, a la comarca de l'Alt Camp (Tarragona).
Època: Segle XII – Romànic - (Patrimoni.Gencat).
Protecció: BCIN - (Patrimoni.Gencat).
Estat: Bon estat - Visitable - Generalitat de Catalunya.
Altres noms:
Accés - Visitat el 05/05/2011 i el 01/07/2014:
Carretera TP-2002, entre els PK 6 i 7, entre Vila-rodona i El Pont d'Armentera.
Accessible per diferents itineraris, segons procedència del viatger. Veure el mapa de Google que es mostra en aquesta mateixa pàgina.
Quan ja ens acostem al destí, trobem forces cartells indicatius.
Localització: N 41 20 46.4 E 01 21 50.4 – Altitud: 316 m.
Altres:
La importància d'aquest Monestir fa que hi hagi una extensa i variada informació sobre aquesta edificació. Tot seguit en transcrivim varies, de diferents fonts:
- De la guia de visita facilitada a l'entrada, ens complau extreure la següent informació (Juliol 2014):
“ Síntesi històrica
La història del Monestir de Santes Creus s'enceta amb una donació de terres, ubicades a Cerdanyola del Vallès, feta pel noble Guillem Ramon de Montcada, en data del 4 de desembre de 1150, a l'abadia rossellonesa de la Grand Selva perquè un grup de monjos cistercencs emprengués la fundació d'un monestir.
Aquest establiment significà el naixement del Monestir de Valldaura.
Amb el pas dels anys, la comunitat decidí cercar un territori més adient a les necessitats d'una abadia cistercenca.
Així, el comte Ramon Berenguer IV intercedí per a l’obtenció d’unes noves terres a Ancosa, a la comarca de l’Anoia, però la manca d’aigua els obligà a persistir en la seva recerca.
El 2 de juny de 1160, Guerau Alamany de Cervelló i Guillem de Montagut van oferir a la comunitat les terres de Santes Creus situades al marge esquerre del riu Gaià. L’assentament va esdevenir definitiu perquè la zona reunia els condicionants adequats a l’esperit cistercenc.
En els primers segles s’establiren estrets lligams entre el monestir santescreuí i llinatges nobiliaris de renom. Aquestes relacions contribuïren a l’increment del patrimoni i dels dominis territorials del cenobi.
Els anys de major esplendor econòmica, social i política arribaren amb el vincle amb la Corona. L’abat Bernat Calbó mantingué una fructífera amistat amb el rei Jaume I i després l’abat Gener aconseguí atreure el favor de Pere el Gran; ara bé, fou amb els abats Bonanat de Vila-seca i Pere Alegre que el Monestir de Santes Creus comptà amb el mecenatge i la protecció del rei Jaume el Just i la reina Blanca d’Anjou. Ambdós foren enterrats en un dels magnífics monuments funeraris del creuer de l’església i en l’altre, una joia arquitectònica i artística, hi reposa el rei Pere el Gran.
En el segle xv s’inicià un estancament de la vida material i espiritual del monestir. L’elecció de l’abat Pedro de Mendoza va obrir un període de redreçament en tots els àmbits i fou l’únic abat de Santes Creus que presidí la Diputació del General de Catalunya durant el trienni 1497-1500.
La Guerra del Francès (1808-1814) i el Trienni Liberal (1820-1823) accentuaren l’empobriment del cenobi habitat per una quarantena de monjos en unes condicions força precàries. Les desamortitzacions del segle XIX afectaren la comunitat i el 1835 els monjos abandonaren de manera definitiva el monestir. Amb la llei de desamortització promoguda per Mendizábal es decretà la venda de les propietats i els béns eclesiàstics.
L’any 1921 el conjunt monàstic fou declarat Monument Nacional i uns anys més tard es constituí el Patronat de Santes Creus, amb l’objectiu de vetllar per la reconstrucció i la restauració del monestir. El 1947 es creà una altra entitat, l’Arxiu Bibliogràfic de Santes Creus, per promoure l’estudi i la defensa de la història del monument. Està inclòs en els Monuments Patrimoni de la Generalitat, gestionat pel Museu d’Història de Catalunya i es localitza dins del terme municipal d’Aiguamúrcia”
- De la pàgina web de la Generalitat de Catalunya (Enllaç trencat), ens complau extreure la següent informació (Juliol 2014):
“ Descripció
Després del nucli d'habitatges que forma el poble de Santes Creus, hom arriba a la placeta on hi ha l'església de Santa Llúcia, obra del 1741. Al seu costat s'obre el portal Reial o de l'Assumpta, de finals del segle XVIII, que dóna accés a la plaça de Sant Bernat Calbó, centrada per una font, també del segle XVIII, amb la imatge del sant.
Els edificis d'aquesta plaça tenen les façanes decorades amb esgrafiats.
L'edifici més notable de tots, el Palau de l'Abat, del segle XVI, té un petit claustre de datació incerta, que podria correspondre encara a l'Hospital de Sant Pere dels Pobres, del segle XIII.
Al fons de la plaça, s'alça un mur emmerletat, amb dues portades d'arc de mig punt, corresponents a l'església i al claustre gòtic, i que protegien les dependències monacals pròpiament dites, concebudes segons els cànons cistercencs.
L'església, de tres naus amb transsepte, voltes ogivals molt simples i capçalera quadrangular, fou oberta al culte el 1211, quan encara no era acabada.
A la intersecció de la nau central i el creuer s'alça el cimbori gòtic, del segle XIV, coronat per una llanterna barroca. També és barroc el retaule major, contractat el 1647 a Josep Tremulles, i que en substituí un de gòtic del 1 410, obra de Lluís Borrassà.
Dins de l'església cal fer esment, així mateix, del mausoleu de Pere el Gran, obra del mestre Bartomeu de Girona, i de Jaume II i de Blanca d'Anjou, dues de les millors peces sepulcrals del gòtic català.
Per la segona portada, que s'obre a la plaça de Jaume el Just, s'accedeix al claustre gòtic, que compta com a elements més remarcables amb el templet hexagonal, única peça que es conserva de l'antic claustre romànic, els finestrals flamígers de la galeria occidental i el treball escultòric de capitells i permòdols.
Tant la realització dels finestrals com de part de les escultures han estat atribuïdes a Reinard Fonoll (o Desfonoll), mestre d'obres i picapedrer que treballà al monestir en la primera meitat del segle XIV.
El claustre es completa amb un conjunt d'urnes sepulcrals de membres de la noblesa catalana, adossades al mur, i amb diverses obertures que donen accés a les dependències monacals.
És especialment interessant la sala capitular, de planta gairebé quadrada, i amb voltes de creueria sostingudes per quatre columnes cilíndriques, que reflecteix l'època de transició del romànic al gòtic en què fou construïda.
Damunt del capítol hi ha el dormitori, espaiosa nau amb un notable conjunt d'arcs diafragma i coberta de fusta a dues vessants, que comunica amb el claustre a través d'una curta escala.
A la part posterior del monestir hi ha un segon claustre, rectangular i d'arcs apuntats, obra realitzada en el pas del període romànic al gòtic, però que sembla que fou instal·lat al seu emplaçament actual al segle XVIII.
S'hi obren, entre altres dependències, el celler, el refectori i el palau reial, construït el 1280 per ordre de Pere el Gran i refet al llarg dels segles XIV i XV. Aquest edifici ofereix sectors de gran bellesa, especialment el conjunt de l'escala i de la galeria del pati.
Al sector posterior de Santes Creus es conserven restes de les edificacions més antigues del monestir, entre les quals és remarcable la capella romànica de la Trinitat, que fou la primera església monacal. El conjunt de murs i fortificacions són del segle XIV.
Notícies històriques
L'origen del monestir de Santes Creus es troba en la fundació l'any 1150 d'una comunitat cistercenca a Valldaura (Cerdanyola del Vallès), que el 1158 es traslladà a l'indret actual, cedit per Guerau Alemany.
Les obres de construcció s'iniciaren vers els anys 1168-1174. L'hospital de Sant Pere dels Pobres es fundà el 1229, sota l'abadiat de Bernat Calbó. El Palau Reial va ser començat el 1276, en època de l' abat Gener, durant el mandat del qual fou enterrat a Santes Creus el rei Pere el Gran.
Les obres continuaren al llarg dels segles i s'hi anaren afegint noves construccions, que corresponien a les característiques tipològiques de cada moment.
La plaça de Sant Bernat començà a ser urbanitzada a les darreries del segle XVII.
El 1820 fou suprimit el monestir i subhastat els seus béns, tot i que no fou definitivament abandonat fins al 1835.
El 1921 fou declarat monument nacional, i el 1931 hi fou creat un patronat, que inicià les obres de reconstrucció, que han estat continuades periòdicament.”
- Com podeu comprovar hem fet un gran nombre de fotografies, quasi quatre-centes. Digueu-nos exagerats, si voleu. I es que no hem pogut resistir el poderós atractiu que emana aquesta edificació, amb mil i un detalls, i que tot i això, podem assegurar-vos que encara ens hem deixat molts.
- Evidentment, com us podeu imaginar, les tasques de d'ordenació, classificació i finalment, la tria, ens han comportat un bon grapat de feina ...
- Malauradament, a causa d’una avería, el dia de la nostra darrera visita, no ens ha estat possible veure I'audiovisual “El món del Cister” i per tant, tampoc hem pogut veure les dependències relacionades, que només són visitables en aquest context.
Edificacions properes: Veure el mapa de Google d'aquesta mateixa pàgina.
Altres pàgines:
- Orde del Cister wikipedia
- Orde Cistercenc (O.Cist.)
- Lloc web de l'orde a Itàlia, amb informació general d'història i cases.
- La ruta del Cister
- La ruta del Cister - Revista Ruta
- Monestirs de Catalunya
- Reial Monestir de Santa Maria de Santes Creus wikipedia
- Monestir de Santes Creus Diputació de Tarragona
- Guia del Monestir de Santes Creus – Blog d’en Maria joana virgili i josep serra valls
Autors: Ricard Ballo i Montserrat Tañá.
MAPA de situació:
Alt Camp : Veure en un mapa més gran.
