Un colomar és una construcció popular per a la criança de colomins i coloms. Els materials amb què està construït varien segons els països i regions, ja que canvien segons el que es disposa en cada zona, així com la seva estructura.
Font: Wikipedia.
Addicionalment o complementària es podien fer servir com a torres de guaita.
De la revista del Col·legi d’arquitectes tècnics de Tarragona – Juny 2004 nº 34 – a les pàgines 28-29-30 hi ha un interessant treball:
Columbaris i colomars, del que ens hem permès extreure fragments d’informació que tot seguit transcrivim:
“A l´antiga Grècia i a Roma es criaven coloms per a diverses destinacions, des de les culinàries fins a les rituals, així com també per a enviar missatges sobretot en campanyes bèl·liques.
El clàssic Columela en la seva famosa obra “De Re Rustica” en què parla d´agricultura descriu admirablement i precisa els costums dels coloms domèstics i dels feréstecs o tudons i explica la manera exacta de disposar els colomars per poder fer néixer, arrecerar i engreixar els coloms.
Com no podia ser d´altre forma, de la paraula columba, colom o coloma, se’n deriva el mot columbarium que és el colomar.
Però aquesta paraula també es feia servir per designar els recintes o construccions que disposaven de petites fornícules semblants als nius dels colomars on s´hi guardaven les cendres dels difunts després de la seva cremació.
Aquests edificis acostumaven a ser de força alçada amb una planta sovint estreta i allargada.
Tenim la sort de poder contemplar un --> columbari romà a Vila-rodona (Alt Camp).
Malgrat que tingui tants anys i que, tal com va passar amb la meravella de Centcelles a Constantí.
També el columbari de Vila-rodona va formar part d´una masia amb corral, estable i era al costat, s´ha pogut rehabilitar de manera que ens podem fer càrrec perfectament de la seva estructura, volum i aparença tant a l´exterior com a l´interior.
Les parets de carreus petits amb columnes adossades descansant sobre una base d´arquacions suportaven una volta de canó que estaria acabada amb una coberta de tegulae i imbrices semblant a la que he dibuixat. A dins de la cel·la hi havien les fornícules amb les urnes funeràries i un absis semicircular amb la representació d´una deïtat.
Passada l´època clàssica i arribant a la que s´anomena edat mitjana els colomars van adquirir una gran importància.
Els senyors feudals es van reservar el dret de tenir colomars o de concedir-lo escadusserament a algun dels seus vassalls.
Els bisbes incloïen els colomers rurals entre les coses que queien sota la Pau i Treva de Déu.
A les vinyes del Penedès han quedat restes isolades d´alguns d´aquells colomars medievals.
Són de planta rectangular o quadrada i a l´interior hi ha els forats on hi niaven els coloms. Inicialment l´arqueòleg Pere Giró va creure que eren columbaris romans.
Sembla però que són colomers de l´edat mitjana.
Els quatre més interessants són les Torrotes de Pasteres i de Can Pinya, el de l'Arboçar de Baix i el Mas Pigot.
Al nucli antic de Marmellar ( El Montmell), hi ha una casa molt antiga abandonada com totes les d´aquell poblet.Tota la façana de pedra que mira a ponent, d´una alçada d´uns vuit metres, constitueix un colomar. Està plena de forats o finestretes amb les cornises o reposadors per a posar-s´hi els coloms. Es una llàstima que no es faci res per conservar aquest colomar antiquíssim i singular.
L´any 1617 Fra Miquel Agustí publicà el Llibre dels secrets de agricultura casa rústica i pastoril.
És un llibre molt agradable i amè on podem fruir del català de l´època i de la prosa barroca de llavors, així com ens enterem d´una gran quantitat d´aspectes dels edificis rurals, conreus, plantes i animals domèstics.
En referència a la cria de coloms hi diu quant a la construcció del colomar :“Formareu y adressareu una torre macissa per Colomer junt a la casa de la campanya prop de aygua, a un vol o dos del Colomer : perque aportant la aygua lo Colom als Colomins nos puga escalfar : per que es cosa certa que lo mascle y famella covan alternativament, y mentres la hu es fora a menjar, lo altre se entrete sobre los ous, y axi mateix fan en la custodia dels Colomins, fins que poden exir del niu”.
“No convé que lo Colomer sia del tot ubert de la part de Llevant, sino que participia de la part de migjorn, y que tinga la finestra de aquexa part, pera rebra alguna calor al Colomer al hivern : y conve que lo sostre del Colomer alt y baix sia ben cubert y simentat que los Coloms nol pugan gratar, y ben enlluyts de dintre de Guix, y regonexerlo sovint que les Serps, Mustelas y Ratas noy pugan entrar, perque sols rebatuts de Morter de Cals los serveix de escala per entrar hi los animals que los danyen.
Per evitar aquest perill fareu al entorn del Colomer de part de fora dos cintas de cornisas de pedra tallada ben llisa, o de pedra vedriada, la una de les dites cintures enves lo mig del Colomer, y la altra justament desobre la finestra per la qual entren los Coloms, per la qual cornisa poran anar los Coloms y passejarse per alli”.
El senyor de la Bisbal tenia el seu colomar situat al Camp del Colomer vora el camí de Sansuies en una peça de terra que pertanyia directament a la Heretat del Castell.
En el capbreu de 1696 s´hi anomenen dos colomers més dins del terme que el feudal bisbalenc havia tingut a bé deixar construir a dos dels principals terratinents. L´un era a la Costa i l´altre a la hisenda de can Coral de l´Ortigós.
Després de la revolució francesa de finals del segle divuit, tant a França com al nostre país molts colomars van ser destruits ja que se’ls considerava com un dels signes de l´enutjós domini de la noblesa.
Parlem d’un colomar modern. A finals del segle dinou en Daniel Freixa Martí comprà l´espai que quedava de l´antic hort i verger del senyor de la Bisbal. El terreny que durant segles havia bastit de fruites i hortalisses als propietaris del lloc i que a l´ensems disposava d´un àmbit enjardinat per al repòs i esbarjo d´aquella família noble, però que llavors estava abandonat.
En Daniel Freixa aixecà una casa nova amb terrasses i una escala senyorial per baixar al jardí.
Dins del gran espai d´aquell solar s´hi projectà i construí un programa arquitectònic de gran abast amb porxos coberts, estable, celler, diversos pavellons, bassa, molí de vent i una glorieta romàntica.
En certa manera es va recobrar l´esplendor dels segles setze i disset quan la família noble dels Albà arribà al màxim del seu poder.
Potser per això, sobre l´espai de l´estable s´hi edificà també un colomar. No hi podia faltar un dels símbols més evidents de l´antic domini feudal.
El pavelló del costat on hi havia un celler i espai per elaborar mel es va rematar amb una barana on hi havien 53 forats o reposadors pels coloms.
Les columnes adossades del colomar i del pavelló lateral els fan assemblar a l´antic columbari romà de Vila-rodona.
Ben segur que l´arquitecte o el mestre d´obres que va aixecar aquestes construccions bisbalenques no ho van buscar això, però hi ha tradicions arquitectòniques que perduren al llarg dels segles.”
(Nota de la Redacció: B. Català també és l’autor de l’article “Camins”, publicat en el número anterior).
BENJAMÍ CATALÀ Arquitecte tècnic.
Per complementar la informació anterior, es recomana una visita a la web de RACO – Revistes catalanes amb accés obert – on a la pàgina ANNALS – volum 34 (2001), s'ofereix l'oportunitat de veure i/o descarregar un fitxer en PDF “ El casal i els colomers medievals del Bertran - (Albanyà” ), que és un interessant, extens i ben documentat treball sobre les Torres colomer , del qual hem extret els següents fragments, procedents de les pàgines 341 a 344.
ELS COLOMERS Entre el conjunt de restes de la contrada, els dos colomers (del Bertran i del Serrat), en clara relació amb el casal, destaquen per la singularitat dins el panorama dels coneixements sobre colomers antics de Catalunya. En primer lloc, volem aclarir que els noms colomer i colomar són, ambdós, correctes en català (COROMINES 1981, pàg, 837-839; MOREU 1982, pàg. 68), malgrat algunes opinions, ja superades, que rebutjaven el segon. Nosaltres ens hem decantat per l’accepció colomer per ser la més emprada col·loquialment a la rodalia d’Albanyà. També són perfectament correctes els mots palomer i palomar, d’ús molt oblidat, però fossilitzats abundantment en l’onomàstica (COROMINES 1996, pàg. 146-147).
La cria i la cacera de coloms a l’edat mitjana.
Els coloms missatgers.
En època medieval els coloms eren molt apreciats per al consum, en especial els coloms silvestres, tal com ho havien estat en el món grecoromà. La cria i la cacera de coloms va ser important per a la vida de les poblacions de l’edat mitjana i n’han quedat testimonis a la toponímia, la documentació i diverses restes arquitectòniques.
Sobre el tema dels colomers catalans antics cal consultar la monografia, encara imprescindible, no superada, de Francesc Carreras Candi (CARRERAS 1901-1902). La síntesi-inventari publicada per la UEC és un complement molt útil (PLADEVALL-COLOMER-TOUS 1976). Els citarem sovint. Els coloms es podien criar en els punts enlairats de les cases urbanes, de vegades al cim de torres de defensa.
En el món rural va ser molt corrent construir edificacions, sovint aïllades, els colomers o colomars on es reproduïen els coloms silvestres o roquers, o bé els tudons.
Per això, en algunes comarques, se’ls anomenava tudoners. Eren construccions en forma de torreta, amb els paraments interiors ocupats pels rengles de cavitats o encaixos on niaven els ocells.
La cria dels tudons en els colomers rurals no portava gaire feina, ja que s’alimentaven gairebé tots sols. A Catalunya es coneixen notícies de l’existència de colomers i sobre la cacera de coloms o tudons des del s. IX, una activitat que devia venir de temps més reculats.
Com els colomers, les palomeres han deixat infinitat de rastres a la toponímia. La palomera era un artefacte que servia per capturar els coloms silvestres aprofitant les seves petites migracions.
A les collades més idònies de la muntanya, entre les penyes i els arbres, hom plantava pals i disposava una xarxa o “filat de palomar” on els ocells quedaven atrapats.
Les palomeres no eren construccions perdurables, sinó simples trampes o parades.
Segons Joan Coromines, en el domini de la llengua catalana els llocs dits coll de Palomeres “són quasi infinits i ells ens ressusciten amb el nom antic les parades i parances dels caçadors de tudons en les collades”.
Per exemple, l’any 947, en terres de l’actual terme d’Albanyà, s’esmenten ipsas Palominarias a l’acta de consagració de l’església de Sant Julià de Ribelles (ORDEIG 1993, doc. 59). El collo Palomarias citat a la dotació de l’abadia de Sant Pere de Besalú de l’any 978, pel comte Miró Bonfill, ha conservat el nom i es troba entre Sant Martí Sesserres i l’indret de Montcanut (MONSALVATJE 1890, ap.VI).
En un altre costat de l’Empordà, a la dotació a Sant Pere de Rodes, del comte Gausfred d’Empúries-Rosselló i el seu fill Sunyer, bisbe d’Elna, de l’any 974, s’anomenen ipsas Palombarias. És un nom que perviu a les Palomeres, al sud del castell de Verdera (MARCA 1688, c. 844).
Però ben a prop del Bertran, també tenim un coll de Palomeres. És a cosa d’un km abans d’arribar a l’antiga parròquia de Sant Feliu de Carbonills pel camí que hi puja des d’Albanyà (que coincideix amb el GR-11).
El coll, entre dues penyes, és ben apropiat per a l’antiga funció d’enxampar volades de coloms. Es troba a uns 550 m sobre el nivell del mar i distant poc més d’1,5 km en línia recta dels colomers i ruïnes del Bertran, vers llevant. En un estudi sobre el tema llegim que “la cria de coloms, tan pròspera, segons sembla, a l’edat mitjana, ha deixat un rosari de Colomers…” (MANET 1990, pàg, 30).
Efectivament, tant o més que de les palomeres, l’onomàstica catalana recull infinitat de testimonis dels colomers.
Moltes famílies adoptaren el cognom Colomer i altres que tenen a veure amb un origen relacionat amb la cria de coloms.
Els topònims s’escampen amb gran densitat (QUINTANA 1983, pàg., 322 i 341; COROMINES 1995, pàg. 413-414). No solament denominen masos o indrets rurals i urbans. També hi ha poblacions de certa importància, com ara, la vila baix-empordanesa de Colomers (Columbarius, nom documentat des de l’any 844) o la barcelonina de Sant Andreu de Palomar (s. XI).
La cria i reproducció de coloms o tudons era, certament, una riquesa notable en els segles medievals. Com ja hem dit, era un producte gastronòmic apreciat, un plat escollit del qual ja figuren receptes en el primer tractat de cuina en català, obra de Rupert de Nola, mestre cuiner de la cort de Nàpols al s. XV.
Diversa documentació demostra la rellevància que tenia el seu comerç a les ciutats. En el món rural, la seva importància econòmica la demostren les lleis i disposicions del rei i les corts i altres d’àmbit local, promulgades des del s. XIII al XV, contra els robatoris i destruccions de colomers, per regular l’ús de les palomeres, els períodes de veda, etc.
Per exemple, en una disposició del 1456 es determinà un espai d’immunitat de seixanta passes al voltant dels colomers, dins el qual era prohibit tirar amb ballesta als coloms.
De fet, ja a l’assemblea de Pau i Treva de l’any 1200 es fa esment dels colomers entre les parts de les explotacions rurals que quedaven protegides de danys o destruccions, acord que s’inserí a les Constitucions de Catalunya.
Sembla que a partir del s. XVI minva l’activitat de cria de coloms a la pagesia catalana, tot i que molts colomers perduren llargament i se’n creen de nous en alguns llocs. La davallada es produiria a causa dels canvis progressius dels sistemes d’explotació agrària.
Ens sembla significativa la “pragmática sanción” de Carles III del 1781, adreçada a evitar els danys que causaven els coloms en els sembrats (CARRERAS 1901-1902, pàg. 356-377).
A Catalunya posseïen colomers els senyors feudals i els monestirs en els seus dominis, però també en gran nombre els simples pagesos. En alguns països de més al nord (com a França), la construcció i possessió de colomers fou un privilegi feudal, propi dels homes lliures, però sembla que aquest dret senyorial no existia en la societat medieval catalana.
Segons Antoni Pladevall, aquí la cria i la cacera de coloms es devien exercir “d’una manera més general i anàrquica per tothom, tot i que en alguns casos hi hagués intersecció o limitacions dels senyors, que no provenien de cap dret peculiar, sinó del dret general de la propietat” (PLADEVALL-COLOMER-TOUS 1976, pàg. 9).
Naturalment, no sempre els colomers eren explotats pels seus propietaris, també es lliuraven en emfiteusi, a parceria o a cens, d’acord amb la resta de l’explotació agrària.
No es pot determinar amb certesa si la comunicació per coloms missatgers fou una pràctica usual a Catalunya i a la resta d’Europa en època medieval.
No hi ha notícies clares fins al s. XVI. És ben sabut que s’utilitzava des de la més remota antiguitat; hi ha testimonis literaris de l’Antic Testament (Noè emprà el colom per saber l’estat del món després del diluvi!).
Apareixen coloms missatgers en una oda d’Anacreont (600 aC).
D’època romana les notícies són molt abundants.
A l’edat mitjana era habitual en el món àrab (avui té gran importància, per exemple, entre les poblacions indígenes del nord de Kenya, a l’entorn del llac Turkana).
A les nostres terres potser hi perdurà per influència àrab, almenys amb finalitats bèl·liques.
Francesc Eiximenis, en el “Dotzè del Crestià” (darrer quart del s. XIV) diu que els habitants de les poblacions assetjades de vegades es comunicaven per coloms amb l’exterior, “així com se fa encara en Alexandria”.
El jurista Jaume Marquilles, en la seva obra acabada l’any 1448, escrivia que per defensar bé els castells, els coloms destinats a portar missatges havien d’estar en lloc segur (Comentaria super usaticis Barchinona).
Joan Badia-Homs, M. Teresa Genís, Rosa Gifré, Joan Ambrosio i Vicenç Campasol
Arribats a aquest punt remetem als lectors interessats en aquest tema, a la lectura directa a la pàgina web abans indicada, si vol completar aquesta informació.
Torres colomer a Catalunya medieval
Una torre colomer del segle XXI - I encara una altra, al --> llac de Puigcerdà.
