F O T O S
I T I N E R A R I 
Situació: Al costat de la masia coneguda amb el nom de La Llinda, situada en terrenys d'Avinyonet del Penedès, vila i municipi de la comarca de l'Alt Penedès (Barcelona).
Època: Segle XII – Romànic - (Patrimoni.Gencat).
Protecció: No hi consta - (Patrimoni.Gencat).
Estat: Restaurada, doncs va ser cremada l'any 1936, salvant-se solament les rajoles policromades del presbiteri. No és accessible lliurament. En el nostre cas, el masover ens ha facilitat la visita al petit interior de l'esglesieta. Des d'aquesta pàgina li agraïm de nou la deferència.
Altres noms: Capella de Santa Margarida (Diputació de Barcelona).
Accés - Visitada el 13/07/2013:
Hem iniciat l'itinerari dins de Sant Sebastià dels Gorgs, (Monestir de Sant Sebastià dels Gorgs) petita entitat de població del municipi d'Avinyonet del Penedès, des d'un punt (Carrer de Dalt – N 41 22 51.47 E 01 45 55.19) per on sortim del poble i s'inicia un camí, de terra primer i asfaltat poc després, que en un recorregut aproximat d'uns 800 metres, ens situa al davant de la masia.
Localització: N 41 23 04.07 E 01 45 23.98 – Altitud: 226 m.
Altres: De la pàgina web Pat.mapa, ens complau extreure la següent informació (Juliol 2013):
“ Descripció
Encisadora esglesiola veïna a la masia d'aquest nom.
D'una nau amb edificació al damunt. Volta de canó, absis amb arcuacions i bandes llombardes als murs. En el mur S. finestra de doble esqueixada i porta refeta d'estil renaixement. Cal assenyalar que al costat N., en una nau dedicada a trull, hi ha l'arrencada d'un arc toral, d'una nau i l'absis, tot de grans proporcions, el que ens fa deduir que l'edifici actual, era una capella lateral.
L'església fou cremada el 1936, i només se salvaren les rajoles policromades del s.XVIII del paviment del presbiteri.
Amb l'església forma un conjunt inseparable la masia degut al seu interès arquitectònic.
Entre la masia i la capella actualment hi ha un cup de vi. El conjunt rural presenta diverses edificacions. El cos principal de la casa té planta rectangular, està cobert amb teulada disposada a dues vessants, i els murs són de maçoneria, arrebossada en color gris a la façana principal. Té dues portes d'accés, la de la façana principal és d'arc de mig punt de factura molt moderna, en un acabat que segurament substitueix a un altre similar, però de més antic. Resulten d'interès les finestres que es troben a l'alçada del primer pis, recercades mitjançant carreus toscament treballats i amb ampits de pedra, la central presenta un mig festejador per l'interior. A simple vista s'aprecien dos grans cossos de construcció: l'un ocupa dues terceres parts del cos principal de la masia, i l'altre es troba en un extrem que conforma la part restant. Les cantoneres de l'edifici són de carreus de pedra vista. El sostre de la primera planta té maons vistos entre l'embigat pintats amb calç fent la forma d'un rombe en reserva en cada cairó. Destaca dins el mobiliari una còmoda i un rellotge de peu amb la inscripció "LLINDA" al globus i una representació de Napoleó a la base. Existeix, també, una alcova amb decoració de guix pintada en blau i un llit de finals del segle XVIII.
A la zona immediata a la capella es troben les edificacions annexes destinades a cups pel vi i, exempte, per l'extrem oposat, hi ha un edifici destinat a magatzem i celler, el qual va ser construït l'any 1898 per l'arquitecte Pont i Gomà.
El plafó de ceràmica que hi ha a la façana, a sota dels buits respiralls de la part alta de la construcció, amb una representació de Sant Isidre Llaurador, és del segle XVIII. Al peu de la façana de la masia principal dins el jardí hi ha elements decoratius fets a base de rajoles esmaltades datables, així mateix, dins el segle XVIII.”
- Per complementar la informació anterior, ens complau extreure de la pàgina web de la Diputació de Barcelona, el següent text (Juliol 2013):
“ Descripció
L'actual capella de Santa Maria de la Llinda és el braç sud del transsepte d'una església molt més important, de la qual només es conserva, a més de la capella, part dels murs de llevant, ponent i sud de la nau central. No hi ha elements visibles del braç nord del transsepte que sembla lògic que existís, simètric al braç conservat al costat sud (ADELL, 1992b).
La capella actual és coberta amb voltes de canó, reforçades per un arc toral, de perfil de quart de cercle al sector de ponent i de mig punt a un nivell molt més alt, en el tram de llevant que és rematat per un absis semicircular, precedit d'un curt arc presbiteral actualment paredat, que com l'arc toral arrenca d'unes grosses impostes.
En el mur sud s'obre una finestra de doble esqueixada, i en el mur de ponent hi ha dues estretes finestres d'una sola esqueixada, molt juntes. La porta, realitzada amb la reforma de l'edifici, és situada al mur sud.
El sector de llevant de la nau ha estat sobrealçat desproporcionadament, i els arrebossats actuals que cobreixen tots els paraments no permeten escatir fins a quin punt les estructures actuals corresponen a l'obra original o a processos de reforma; tampoc permeten veure quina relació tenia aquest cos d'edifici amb la nau central, relació que en el seu estat actual resulta molt complexa per la manca d'evidències dels passos de comunicació.
La façana de l'absis presenta una decoració formada per un fris d’arcuacions llombardes, en sèries de dues entre lesenes, i és l'única part de l'edifici junt amb el costat sud-est on és visible el parament, format per carreus ben tallats i polits, disposats molt ordenadament.
Pel que es pot veure de la nau central, saben que era rematada per un absis semicircular precedit d'un arc presbiteral, del qual es conserva el brancal sud; i que la porta és situada en la façana sud, ran del mur de ponent del braç del transepte (ADELL, 1992b).
Observacions: La foto número 3 (Veure-la a la pàgina corresponent - Diputació de Barcelona – fitxa 13000034) és una reproducció d'una altra que es conserva a l'interior de la capella.
La masia forma un conjunt inseparable de l'esglesiola. Dins la masia es conserven els ornaments litúrgics de la capella així com els vestits sacerdotals i de la Mare de Deu, dins un moble fet expressament per aquesta finalitat. Es conserven els vestits de cada època de l'any i sembla que es poden datar els del sacerdot en el segle XIX i els de la Verge i el Nen en el XVIII.
Història
Pels detalls visibles es pot admetre que l'església de Santa Maria de la Llinda era un edifici concebut amb un pla molt ambiciós, dins la segona meitat del segle XI.
La tipologia, arcaïtzant, és similar a la que s'aplicà a l'església del monestir de Monestir de Santa Cecília de Montserrat, on tant podem parlar d'uns braços de transsepte molt profunds com de naus laterals més curtes que la central, però en tot cas a la Llinda es fa imprescindible un procés d'exploració científica per a poder aclarir els seus interrogants i la tipologia exacta (ADELL, 1992b).
L'església consta d'una nau amb edificació al damunt. Té volta de canó, absis amb arcuacions i bandes llombardes als murs. En el mur sud hi ha una finestra de doble esqueixada i una porta refeta d'estil renaixement.
Cal assenyalar que al costat N, en una nau dedicada a trull hi ha l'arrencada d'un arc toral, d'una nau i l'absis, tot de grans proporcions, el que fa deduir que l'edifici actual sigui una capella lateral de l'antic edifici.
La capella, sota una altra denominació (de santa Margarida), apareix esmentada per primera vegada el 979 (JUNQUERAS, ESCAYOL, 2001), (LLORACH SANTÍS, 1992) en una donació que féu Sunifred d'una torre, unes cases i d'altres propietats que posseïa al terme d'Olèrdola. Una de les afrontacions dels alous cedits correspon al gual de Santa Margarida. Segons es desprèn d'un document de Sant Sebastià dels Gorgs, l'any 1024 s'hi feien obres. No tornem a tenir notícies de l'església fins el 1153. Aquell any, dins la capella de Santa Margarida i sota l'acolliment del prevere Berenguer Arnau, Pere Berenguer i uns altres homes convingueren cercar una concòrdia entre l'abat Ramon de Sant Cugat del Vallès i Ramon Mira, que pledejaven per la titularitat d'unes terres de Masquefa. Al final de l'edat mitjana la capella passà per força vicissituds, com ho demostra una visita pastoral feta el 1508. Santa Margarida necessitava en aquell moment una reparació del sostre i de les portes i no disposava ni de campana ni de cap tipus d'ornament.
Més tard, per causes desconegudes es va perdre el record de la santa titular i l'església agafà el nom pel qual ara es coneix Hi ha també una cèdula conforme un avantpassat propietari de la masia (Jaume Almirall i Miró) havia estat familiar del Sant Ofici. L'any 1898 va haver-hi un aplec a la capella que va reunir prop de 3.000 persones portant creus i banderes en honor de la Verge de Llinda. Es va fer una missa de campanya.
Durant el segle XX va patir les escomeses devastadores de la guerra de 1936, de manera que l'església fou cremada, i només se salvaren les rajoles policromades del segle XVIII del paviment del presbiteri.”
Edificacions properes: Veure el mapa de Google d'aquesta mateixa pàgina.
Altres pàgines:
Autors: Ricard Ballo i Montserrat Tañá.
MAPA de situació:
Alt Penedès :Veure en un mapa més gran.
